Pos resulta que fa dos cabos de semana miré de puyar-ie. La previsión yera de frío e gabacha, pero la realidat s'impone e yera nuble, frío, e me prencipió a nevar a 2400 metros. Quan veyé que la punta yera cubierta per las boiras e que i heba nieu e, probablement, chel, ya sabié que no i puyaría.
Pero l'anyo pasato, quan en baixabe, se m¡ocurrió una foto en la lit de Lardana (la poca que en queda), e pa ixo m'i hebe llevato totz e sbartulos. Querebe dimnesionar con la mía figura la grandeza d'ixe puesto e ixas estrías que recorren la parte. Se he encertato u no, ya no el sé.
Entradas
Impresionantes esos pliegues. Ríete del flysch fde Zumaia.
ResponderEliminarLa 3ª la veo algo quemada, pero con mucha envidia sana. Y lo sabes. Pronto nos vemos.
Son muy bonitos esos estratos.
ResponderEliminar¿Quemada? A mí no se me queman las fotos, las hago en clave alta ja ja. Ahora en serio, había ventisca e intenté transmitir esa sensación, quizá no lo hata conseguido. De todas formas, siempre puedo bajarle la exposición. Un abrazo, ya te iré contando cómo va.
Molt guapes la segona i la tercera, aquesta tercera tot sol i sense corda, no és molt perillós?
ResponderEliminarRecordo ja fa anys pujant al Gran Vignemale, les esquerdes ocultes sota una fina capa de neu i com algun company s'enfonsava, mentre tots asseguràvem la cordada.
El que no se si ens passava per falta d'experiència, per de coneixença de la glacera o bé era inevitable!
A septembre es veuen molt be les esquerdes, i amés anava amb molta cura amb els ferris als peus. A aquesta glacera li queda, desgraciadament, molt polcs anys, no té guaire espersor.
EliminarGràcies per passar, Jordi.