Se fa u no fa ye el que nos pasé ahier. Llevanos uns días charrando de quedar el sabado de tardes pa ir a fer fotos (no soi yo l'unico barrenato que va per ixas montanyas con camara e tripode a horas intempestivas), mirando previsions e a la fin decidiemos deixar-lo estar perque la previsión yera que plevería tamién tota la tarde e tota la nuet d'el sabado a'l domingo, asinas que las nuestra esperanzas d'un atardeixer buen se desfeban.
Pero a la fin. el sabado a las 5 de la tarde, es telefonos prencipian a sacar fumo de gritatas e whatsapps: qué femos?, miramos de salir?, t'án imos? A la fin i fuemos 3/4 d'es previstos (la un que faltaba heba a venir de leixos) e teniemos una miqueta de suerte. Pero ixo sí, nos costó lo nuestro: boiras que iban e veniban sin deixar-nos veyer cosa, plevia, piedra e, quasi a la fin, bel·la rayateta de sol que iluminó las boiras.
Pos ixo, qüestión de fe, cal ir-ie e, bel·la vegata, la fe fa que no se muevan las montanyas, pero sí las boiras (u talment fues l'aire de puerto).
Asinas nos recibió:
De cabo quan le daba per mallar de firme:
Pero a la fin la espera tenió la suya recompensa:
Las boiras iban e veniban, ofreixendo diferents luces:
E esto meitín soi puyato ta Pineta a veyer se i heba suerte con las priemras luces, pero no pas siempre se'n tiene, de suerte (se no esto sería muit fácil e perdería la emoción).
És bo tenir fe i treballar amb una bona base de coneixement, el millor perö es fer el camí, i no deixar de tenir objectius per acomplir. Je, je, je. Una abraçada, company
ResponderEliminarSí, Eduard, crec que aquesta afició és com és perquè perseguim somnis en forma de fotos, i com gairebé mai els conseguim, els anem buscant una i altra vegada. Una abraçada.
ResponderEliminar