Un, que ye feto a la exuberant naturaleza pirenaica, se piensa que per ixas estepas de la valle media de l'Ebro no i debe d'haber guaire vida: espartals, plantas punchutas, tierras de chesos e lagunas salatas, paramos crematos per lo cierzo, per lo frío e per la calor... Manimenos, quan un tiene un guía que conoix como pocos la redolada arredol de Zaragoza (e ademés un gran fotografo) e unaltro acompanyant que te deixa parte d'el suyo equipo fotografico perque a tú no t'arriba con es milimetros ;-), fa goyo de tener amigos como ixes.
El sabado pasato estié en el bel medio d'ixas estepas e pedregals disfrutando como un enano (encara que chelato de frío, sobre tot a primer hora) disfrutando de la vida que rebosa per ixe país (e n'i hai més de la que pareix a simple vista). Tota una revelación de que, encara que sía un comentario pro habitual, la naturaleza arriba ta's rincons més estrimers. Tampoco no ye que fenos guaires fotos, pero aprendié muto, e bel·launa en podiemos fer.
Como siempre tos ne deixo qualque muestra.
Esta ye una alondra de Dupont (Chersofulis duponti), un ave estaparia en periglo d'extinción e que no més vive en las zonas esteparias de la Peninsula Iberica e d'el norte de Marruecos. Corre como un diaple, e quan creyes que la tiens enfocata ya ha desapareixito. Con tot e con ixo, bel·la foto se le podió fer, encara que més leixos d'el que m'habría feto goyo. Manimenos, ixa leixanía sirve pa veyer el suyo habitat.
Dimpués de foter-nos un almuerzo como cal, marchemos a vesitar diferents zonas d'observación d'aves, e a'l canto d'una basa podiemos veyer este chorlitejo (fa un anyo en veyé un chunto a la presa de Pineta, pero no podié afotar-lo con un obchectivo de calidat como el que m'heban deixato):
E ya pa rematar (es primillas no se deixoren afotar) un alicastro, no sé exactament quál ye. No se i vei guaire bien, e ye evident que no ye la millor foto, pero se vei el suyo metodo de caza, sobrevolando es marguinazos e espuenas en busca d'el suyo alimento:
En fin, que las mías baixatas ta Zaragoza tienen aora un alicient, que antes no teneban, e que con ixas amistatz fa goyo d'ir-ie (manimenos, les debo per lo mío país el tordo d'augua, el pintaparetz e mutas altras especies).
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
T'estàs passant als pollastres! A mi m'agraden a l'ast i amb all i oli! Jo no tindria paciència per estar allà esperrant i esperant. Ja tenen mèrit, es que fan aus, ja!
ResponderEliminarEl que si que és sorprenent és la vida que no veiem perquè potser ja ni pensem que por haver-hi, de tant que fem malbé la natura que ens envolta.
Un salut company. Veig que surts de la hibernació de les altes muntanyes, oi?
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
ResponderEliminarEncara no surtim del hivern, pero ja no falta gaire. Els ocells, tot un mon, però em falta el equip (jo vull un 100-400 :-(, l'hi demanaré a Papà Nöel)
ResponderEliminarIremos, iremos.... no perdáis cuidado Excelencia. Guardadnos bien esa avecilla que ronda el Barrosa...
ResponderEliminar